De la formació de formadors a l’aprenentatge de formadors

Sempre que s’avalua en desenvolupament dels docents dels centres educatius apareix la formació de formadors com una qüestió clau. I és clau, simplificant, en dos àmbits. Per una banda, com a indicador del nivell d’actualització competencial del docent, és a dir, per a la seva avaluació i acreditació professional. Per una altra, com a instrument per a què aquest docent pugui ampliar la seva caixa d’eines i aplicar-la en el seu dia a dia amb els seus estudiants.

Sense ànims d’entrar a jutjar aquí l’eficàcia i l’eficiència de les diverses iniciatives que actualment hi ha en marxa en matèria de formació de formadors, el que és cert és que la majoria d’elles han pivotat en la institucionalitat i en la formació. Per institucionalitat ens referim al fet que han d’iniciar-se i desenvolupar-se des de determinades institucions, programar-se amb força antelació, tenir una determinada estructura i durada o càrrega docent i, sobretot, ésser reconegudes com a tals, és a dir, com a iniciatives de formació de formadors dins d’un determinat esquema de l’Administració. Per formació entenem, precisament, l’alt component formal d’aquestes iniciatives i que, per construcció, deixa fora un amplíssim ventall d’iniciatives i oportunitats d’aprenentatge que succeeixen en els marges del sistema establert de formació de formadors.

Hi ha motius per a què això sigui així i no volem ara obrir aquest espai per a debatre’ls. Segurament estaríem d’acord: garantir una determinada qualitat, evitar fraus (especialment econòmics), etc.

Ara bé, que vulguem vetllar per aquests principis no vol dir que només hi hagi una única manera que els nostres docents aprenguin. És més, comença a ser altament dissonant que, mentre afirmem que s’obre una era on és important aprendre a aprendre, on és essencial aprendre al llarg de la vida, on hem de donar eines als nostres estudiants per a què siguin autònoms en el seu aprenentatge (present i futur), mantinguem com a pràcticament única opció a la formació de formadors just tot el contrari: iniciatives tancades, circumscrites a un temps i un espai, i altament dirigides, prefabricades i unidireccionals.

Fora del radar de la formació de formadors tradicionals, molts educadors comencen a organitzar-se en comunitats de pràctica i d’aprenentatge (virtuals o presencials); comparteixen dubtes i recursos als seus blogs; participen en edcamps, tallers, webinars o hackathons educatius; duen a terme projectes innovadors que obren a la comunitat educativa, i un llarguíssim etcètera d’exemples que comencen a ser no una excepció, sinó una veritable tendència que no para de guanyar massa crítica.

Som capaços de reconèixer i, sobretot, fomentar aquest tipus d’aprenentatge, d’altíssim valor (perquè no és individual, sinó col·lectiu!), però que sistemàticament cau fora del que habitualment hem entès com a formació de formadors?

Link a la enquesta: Per l'educació responc