Segons els resultats de l’edubaròmetre, quan interroguem famílies i docents sobre què necessitaran els joves perquè els vagi bé a la vida, hi trobem una resposta compartida: la motivació per aprendre.
Sota diferents denominacions (“aprendre a aprendre”, “aprenentatge autodirigit”, “iniciativa personal”, etc.), les normatives educatives i l’opinió pública coincideixen en la necessitat d’un aprenentatge al llarg de la vida que ha de ser, en gran mesura, responsabilitat de cadascú.
Que l’aprenentatge al llarg de la vida és una competència imprescindible sembla, doncs, un tema socialment compartit. Ara bé, no tenim tan clar com la desenvolupem, ni qui és el responsable de garantir aquesta competència.
La motivació per aprendre no és una capacitat que es té de forma natural com alguns, càndida o interessadament, sostenen. La motivació no és única, ni universal, és el fruit d’una articulació complexa dels desitjos, les necessitats i les capacitats de cada persona. I l’acció educativa i l’entorn personal i social dels aprenents hi tenen un paper rellevant. La motivació intrínseca no es troba socialment distribuïda amb equitat…
La motivació per aprendre va molt més enllà de sentir curiositat o de fer preguntes, es relaciona amb l’esforç sostingut i amb l’aprenentatge amb sentit. Es vincula a les expectatives personals i al capital cultural i social de cadascú. Si volem que tothom tingui motivació per aprendre al llarg de la vida, no ho podem considerar un prerequisit, sinó que hem d’assumir que és el resultat d’un esforç pedagògic col·lectiu.
Per tant, cal destinar recursos i iniciatives a mobilitzar el desig d’aprendre. Cal convertir les necessitats latents en interessos explícits i oferir estímuls que promoguin aquesta capacitat en tots els infants i joves. Això ens obliga, a docents, família i societat, a crear condicions per “fer emergir el desig d’aprendre”, en paraules del pedagog francès Philippe Meirieu.
