Què vol dir educar en positiu?

Sovint el procés d’educació en família acaba marcat pels càstigs i els crits com a principal eina per a modificar comportaments inadequats. Això fa que molts pares i mares es trobin, amb impotència, abocats a episodis successius d’imposició de l’autoritat.

Però un altre model de socialització és possible i efectiu: el de la parentalitat positiva. I no només és possible sinó que el càstig físic s’ha demostrat que no és eficaç i, el que encara és pitjor, transmet que amor i violència poden anar de la mà. És veritat que aquesta opció requereix més esforç, temps i dedicació, però els resultats són més positius per als propis infants, per a la família i per al conjunt de la societat: afavoreix l’autoestima, l’autonomia, el respecte a l’altre i la gestió de les emocions.

La parentalitat positiva es fonamenta en 3 condicions:

  • Conèixer i entendre els infants en cada etapa de desenvolupament: com se senten, pensen i reaccionen…:
    1. Entre els 0 i els 12 mesos: la dependència cap a l’adult és total i en aquesta etapa es desenvolupa el vincle afectiu amb la persona que ofereix les cures. En aquesta etapa cal que el nadó rebi contínuament afecte i atenció, i és essencial crear un entorn previsible i estructurat.
    2. Entre els 12 i els 36 mesos: és l’època de l’exploració de l’entorn i de les primeres descobertes. En aquesta etapa l’infant pot mostrar timidesa davant d’estranys. En no entendre perquè no pot fer algunes coses sovint la frustració es canalitza a través de marranades i la manca de control de les emocions fa que pugui enfadar-se si li prenen les seves coses o l’atenció del seu pare/mare. És per això que cal ensenyar a gestionar les frustracions raonant els motius dels “no” i cal començar a establir normes clares i argumentades.
    3. Entre els 3 i els 6 anys: els infants comencen a cercar els límits de la seva autonomia i, sovint, això passa per qüestionar les normes establertes. Volen imitar els adults i tenen una energia inesgotable. Tenen molta curiositat i contínuament pregunten els “per què?” de les coses. Cal no censurar la curiositat, permetre-li la màxima autonomia i deixar-lo col·laborar ensenyant-li la millor manera de fer les coses. En aquesta etapa es manté la importància de la fixació de límits i normes.
    4. Entre els 6 i els 10 anys: els infants comencen a desenvolupar habilitats socials i són molt sensibles a les crítiques; cal evitar danyar la seva autoestima amb crítiques constants. És més important, doncs, donar suport i motivar que renyar i destacar les equivocacions. En aquesta edat és important ensenyar-li a expressar les seves frustracions i a gestionar els conflictes entre iguals.
    5. Entre els 10 i els 18 anys: en aquesta època les amistats esdevenen un dels pilars del procés de socialització però en ocasions generen conflictes i frustracions. També és l’etapa de l’adolescència en la que la necessitat d’autoafirmació porta, sovint, a xocar amb els adults; el paper dels progenitors és el de donar suport, oferir seguretat i estabilitat, i respectar la necessitat d’independència i de nous gustos. La major autonomia requereix una revisió de les normes que ha de ser dialogada i raonada. Cal parlar amb ells/elles sobre els perills amb què es poden trobar i sobre pràctiques que poden ser perjudicials.
  • Oferir seguretat i estabilitat: els nens i les nenes han de confiar en els seus pares i mares, sentint-se protegits i guiats. Els vincles afectius que es creen els primers anys de vida són essencials en la construcció de la identitat i de l’equilibri emocional. Per aconseguir-ho cal tenir en compte algunes pautes quotidianes:
  1. Atendre les necessitats de l’infant de manera efectiva i esbrinar què li passa al més aviat possible.
  2. Protegir-lo del perill sense ser alarmista.
  3. Expressar-li l’afecte obertament.
  4. Dedicar temps a jugar amb ell/ella.
  5. En les primeres etapes respondre a la irritació amb calidesa i contacte físic.
  6. Educar amb afecte també exigeix establir límits i normes.
  7. Cal mostrar interès per les seves preocupacions i interessos.
  • Optar per la resolució dels problemes de manera positiva: sense recórrer a càstigs físics.
  1. S’han d’afrontar els conflictes de manera pacífica i empàtica: amb eines d’escolta activa, posant-se en el lloc de l’altre, mantenint el respecte i la cordialitat, i cercant una solució negociada.
  2. Cal tenir present que els càstigs físics i humiliants influeixen en la salut mental i la percepció de felicitat a llarg termini ja que provoca sentiments de solitud, tristesa i abandó, danya l’autoestima i augmenta el risc de desenvolupar depressió en el futur. A més augmenta i legítima davant les noves generacions l’ús de la violència en la societat.

Si estàs pensant: ah, molt bé, però això com es fa? en uns dies, penjarem una infografia amb exemples concrets. Si vas respondre la primera enquesta de l’edubaròmetre, la rebràs en exclusiva abans de que estigui disponible al web ;D

 

Font: https://www.savethechildren.es/sites/default/files/imce/docs/guia_quien_te_quiere_a_ti_vok.pdf

Link a la enquesta: Per l'educació responc